Tenyeix de blau el temps

2011-11-19T13:59:00.000-08:00

Tal vegada tan sols
em pregunto incerta
per coses que no sé
i que no hi ha ningú
que em pugui aclarir,
però si algú no vol dir-me
motius de decepció,
per què fer hipòtesis?

2011-11-01T16:37:00.000-07:00

La màscara de les paraules es va desfent a poc a poc: ja saps que no calia que maldessis per demostar que no eres qui no eres, que era absurda aquella por a ser la por, la fam d'amor que ofega i que sols pot tenyir-se de dolor.

I ara, què em queda?

Tal vegada jo.

2011-10-18T11:17:00.000-07:00

Ja ho sé
serà difícil
entendre què vaig ser
i veure que a vegades,
poques, és cert,
ha pestat més
qui no eres,
qui vas ser.

Primer quadre

2011-04-21T10:29:00.000-07:00

M'agrada espiar el violí estrident
que s'escapa per alguna finestra oberta.
L'arc és novell i els dits no puntegen
de la manera més precisa, però valenta.
Passejo amb una flauta que practica
sense sortir de l'habitació
i me la trobo unes setmanes després
caminant cap a l'escola com
un músic de carrer que no ha passat
les proves de nivell que reclama
l'ajuntament per a poder tocar a fora.
La música comença als dits d'algú
en aquest estat d'imperfecció humana
No goseu deturar-la!

Improvisació de dansa al bosc

2011-03-24T04:00:00.000-07:00

Estirada al llit del bosc, em pregunto si no estic fent res. LLavors m'adono que els ocells canten, i sense buscar-los, ballo per dins. Moc els dits de la mà dreta fins que palpo la part llisa d'una fulla seca. La toco i obro els ulls, i els sol penetra en la mirada. Alço la fulla fent ombra, i mentre la faig girar entre els dits, per fugir dels rajos que s'escapen, giro el cap. De sobte, a mà esquerra, apareix un esbarzer. El miro, el veig, n'observo les punxes i m'entra por. Hi apropo els dits i la toco. Punxa, només punxa. LLavors, una mica enllà, però tampoc no massa, una fulla seca reposa en l'esbarzer. La miro. L'observo. L'agafo amb els dits. I la duc amb mi a passejar. Ballo una mica amb ella, la desancoro. I de mica en mica, comencem a dansar juntes, ella passejant-se'm pel cos, la meva mà buscant algun lloc on poder deixar-la. La refrego pel meu cap, per la meva esquena, intento encaixar-la al col de la camisa, però em molesta. Llavors, de mica en mica, baixo la mà i la deixo suaument, obrint els dits. I penso, que, de fet, la fulla no quedarà estàtica a terra, sinó que es desfarà, que es farà fang, i amb la mà acompanyo aquella absència tan present fruit de la transformació de cadascú. La fulla, esdevé fang. Jo un ser independent a la fulla que havia estat ancorada. Veig un camí obert, començo a caminar ràpid i ja corro. Corro descalça per la sorra que de mica en mica es trona fang, fang que em cobreix els peus mentre se m'allibera la mirada.

2011-02-27T15:01:00.000-08:00

(fruit d'una segona improvisació de dansa i veu)

Avui peses més que mai.
T'he dut d'un costat a l'altre
sense adonar-me que tu em portes a mi.
Em portes, em portes, te m'endús.
Corres, corro,
correm junts amb les paraules.
Diran que m'enganyo,
que faig més bonic el món del que és,
que en realitat tot és una merda
que només hi ha la tristesa
i que és absurd intentar arrencar bellesa
d'aquesta misèria i càstig de vida.
Diguin el que diguin
si puc amb les paraules dir
que la merda és bonica sense enganyar-me,
m'agrada jugar amb tu
i amb les paraules,
avui, però, peses més que mai.

2011-02-27T14:56:00.000-08:00

(fruit d'una improvisació de dansa i veu)

Platja.
Blau i sorra.
Paella.
M'encanta fer paelles a la vora de la platja.
Joc.
Nens que juguen a pilota
I sorra.
Més sorra.
Castells a la sorra
com obres d'art esculpides
a la pedra efímer.
Per què les pedres han de desfer-se
abans que la mar les colpegi?
Per què l'aigua s'ha d'evaporar
abans que el sol la llepi?
Per què cridem abans de fer-nos mal
i imaginem ferides on hi ha tendresa?
Per què les llàgrimes cauen abans
del dolor per la por a alguna cosa estranya?
Platja.
Blau i Sorra.
Paella.
M'agrada fer paelles a la platja.

No sé exactament com es fa però. #sensesenyal

2011-02-18T03:16:00.000-08:00

I no em sap cap greu dur la boca tancada
sou vosaltres qui heu fet del silenci paraula
(Llach)

2011-01-16T11:21:00.000-08:00

M'agradaria fer un recull, selecció i poliment dels textos del blog per mirar de "publicar-ho en paper"... quins són els que més us han agradat?

2010-11-10T03:26:00.001-08:00

I sé que no m'emporvo màscares,
te les emprovo i m'escric,
indefugiblement. Vull veure't.

Pregunta

2010-11-04T15:51:00.000-07:00

Avui he decidit preguntar en comptes d'escriure. Preguntar-vos a vosaltres, lectors, sigueu un, dos o... quatre. Què t'aporta allò que llegeixes aquí? T'agrada? Si et demanés tres paraules per descriure què és aquest blog per tu, o algun escrit en especial, quines diries? M'ajudaria.... a vegades, això de fer monòlegs... cansa. hehe. Gràcies.

2010-10-14T15:29:00.000-07:00

Crec que aquest blog ja ha arribat a la seva fi. Recolliment i selecció de textos. Espolsar la brossa, i fer camí.

2010-09-22T05:34:00.000-07:00

No necessito escriure, sinó aprendre a parlar perquè les paraules no se'm quedin enquistades i surtin en forma de llampec, o cascada, o es quedin podrint-se'm a l'estómac, que no ha digerit. Serà problema dels sucs gàstrics? Potser un embús a l'intestí? Encara serà que tinc la llengua embolicada? Qui ho sap, això? En tot cas, no necessito escriure, sinó aprendre a parlar, perquè les paraules no se'm quedin enquistades i surtin en forma de llampec o cascada, o es quedin podrint-se'ma l'estómac que no ha digerit. Serà problmea dels sucs gàstris? POtser un embús a l'intestí? Encara serà que tinc la llengua embolicada? Qui ho sap, això? En tot cas, no necessito escriure, sinó aprendre a parlar, perquè les paraules no se'm qeudin enquistades a l'estómac, que no ha digerit i surti en forma d'un escrit.

2010-09-15T13:08:00.001-07:00

Si em poso a l'altre extrem

no és per fer-te caure,

res és tant clar i el mar

navega entre els marges.

I surten moltes barques,

el camí és llarg,

la ruta estranya

i l'horitzó al davant,

llarg, immens, immesurable.

2010-09-15T03:52:00.000-07:00

Tinc la llet plena de got,
la picada plena de genoll,
la farina plena de pot,
i un tu ple de jo
i per què no?

Canigó

2010-08-29T05:15:00.001-07:00

I t'he esguardat de lluny
no creia que pogués tocar-te,
les pedres a la bossa i tu
allà i jo al peu incrèdul·la.
No estic a punt, no em vull fer enrera.
La vida és un viatge que comença
quan encara no estem a punt,
i que et duu a llocs que no esperaves.

2010-06-27T14:07:00.000-07:00

S'han mort els ídols,
podem deixar de ser esclaus.

2010-06-19T09:27:00.000-07:00

No sé viure amb les paraules,
Potser que les deixi aparcades
per quan aprengui a no fer-me mal.

No m'ha fet por la sang.

2010-05-31T00:09:00.000-07:00

Aprendre a plantar-se a temps,
per créixer enllà enlloc de destruir-se.

I s'ho endugué.

2010-05-19T03:57:00.001-07:00

El puny tancat al vent
i força closa:

Que el vent s'endugui el dol
que no em fa falta,
m'airegi els cabells
amb el seu aire nou.

2010-05-09T12:44:00.001-07:00

Algunes coses poden ser enteses,
però mai, i sota cap concepte,
no es poden pas justificar.

2010-04-28T03:32:00.000-07:00

Quan es trenca un got de vidre
millor agafar la pala, escombrar
i començar de bell nou.

O no.

2010-04-21T04:26:00.000-07:00

Ara que ja sé quins són els meus límits
puc anar a explorar els meus horitzons.

CRIT

2010-04-09T03:57:00.000-07:00

Aprendre a dir que no,
amb crit del pit
i gestos suaus.

No deixar de dir que no,
per por del crit
de no ser suau.

Concret

2010-04-08T04:14:00.000-07:00

Amor concret
de les petites coses,
sense un enllaç de somnis
ni excés de fantasia.
Amor concret
de les petites coses,
tangible com la cadira
i les taules de l'avi
i fet a mà.
Amor concret,
de les petites coses,
i res més,
passet a passet.

2010-04-07T06:39:00.001-07:00

Aprendre a treballar amb els ritmes,
heus aquí la gràcia de les coses.

2010-04-02T10:19:00.000-07:00

Sortir del pou
desenterrar-se
i dir que no
a la foscor.

Amanida

2010-04-02T09:12:00.000-07:00

Vull la llum com una escletxa oberta,
com un inici de camí qui sap cap on.
Oberta, amb la bandera blanca
de la il·lusió del bon port.
No hi ha bon vent per un vaixell
que vaga sense estela clara,
ferma, nítida, i celesta
airejada amb vinagre i mel.

Endavant

2010-04-02T09:06:00.001-07:00

Perquè hi ha camins que s'alcen del no res,
val la pena caminar amb les mans buides,
la ment oberta i clara,
i preparada per a escollir
cap on es disposa anar.

2010-02-23T04:42:00.000-08:00

Potser que deixi de fingir
que escric qui sóc amb les paraules

L'art no és aquí.

Miratge

2010-02-23T04:20:00.000-08:00

Tot plegat et diu ben poc de mi,
perquè existeixo més enllà
del joc que faig amb les paraules.

Si ho mires bé, què ens saps de mi?

Giordano Bruno

2010-02-05T11:35:00.000-08:00

a Carlos Marzal

Si et sé tan necessari,
com és que el pas s'enquista
i no vull dur-te a terme?
La por s'aferra ahir,
l'avui, que és nu, tremola
pel fred d'aquell demà
que encara no té els ous
de construir, quan pot,
de sobres, fer-ho i vol.
Potser és que no només
fan falta els collons durs
per fer poesia, calen
també per viure el repte
de desaprendre allò
que sempre has cregut
inamovible i ver.
I entenc que la foguera
no és mostra de venjança
sinó de covardia.

Sols

2010-02-04T15:34:00.000-08:00

Com un xiclet te'm vas quedar
enmig dels solcs de la sabata.
Avui, canviem de temporada
i tu seràs l'hivern passat,
i jo la resta d'estacions
que m'obriran les portes, sols.

El boig

2010-01-31T17:02:00.000-08:00

El veus cridar quan passes
t'espantes, fas un pas
enrere i rius, t'allunyes,
és boig, te'n vas i penses:
no som tan lluny tu i jo,
tan sols a un curtcircuit,
els dos som una màquina.

Agraïments

2010-01-29T04:10:00.000-08:00

Tu no m'has vist
no m'has mirat
però jo he seguit
al teu costat.
Per què no obres
d'un cop els ulls?
Amb tu he estat
feliç i lliure,
encara que algun cop
ho hem dissimulat.
Amb tu he estat
fidel a l'esperança,
encara que algun cop
ens ha vençut l'engany.
Amb tu he estat
engendrador d'amor
encara que algun cop
ens hem confós de marxa.
Amb tu he estat
bellesa de paraules
encara que algun cop
les hem sobreexplotat.
Amb tu he estat
sensible als que m'envolten
encara que algun cop
ens hem fet tràgics sense sort.
Amb tu he somiat
allò que més volia
encara que algun cop
els somnis s'han desfet.
Amb tu he vist
reconstruir les pedres
encara que algun cop
la sang m'embruti els dits.
Amb tu he sentit i sento
aquella aquella veu
que anima el decaigut,
i ara que m'has vist
jo t'ho agraeixo tot,
segueixo aquí,
et necessito
i tu
a mi.
Som.
Hi som.
Reprenguem el camí.

Mimetisme

2010-01-28T04:35:00.001-08:00

i.

Sortia d'actuar i el paper se li enganxava a la cama. Seguia coixejant quan res no li feia mal. Per què coixeges, ara? Tens por de caure? Si no et fa mal!

ii.

Si seguís pintada després del flash, seria una clara mostra de paisatge atemporal.Però cada pedra té el seu temps. No confonguem en verges les fulles seques.

iii.

El paisatge no es pot enganxar a la carn. Tot jardiner té les seves tisores per anar polint i anar arreglant les roses.

iv.

Quan cridin molt les veus, afluixa l'amplificador.

v.

Posa-li un vestit ridícul a la por. Ella serà la mateixa, però a tu t'espantarà menys mirar-la.

Sóc lluny de tu.

2010-01-27T08:34:00.000-08:00

Te'm vas quedar enganxat
com un paisatge trist
en el retrovisor.
Quan he rentat el vidre
no he vist enlloc aquell
revolt on vaig decaure.

Pa de quilo.

2010-01-20T05:33:00.000-08:00

No és tan real allò que creus,
allò que toques, sents
respires com si fos
argent del pur. Pot ser
més fals que les monedes,
que el pa de quilo, i tu
pots perdre el nord pensant
que aquest és l'únic cim
a conquerir demà.
Pots perdre els nord pensant
que fora del que creus
tot rossa el que és banal.
Pots perdre els nord pensant
que allò que sents és tan
real, que allò que vius
es va desfent, quan tot
ho estàs elaborant.

Contra Cronos

2009-12-13T03:38:00.000-08:00

Amb el vent recollim
les petjades dels anys
que no vam compartir.
Els melindros i el te,
el fogó i el cacao
ens ajuden a entendre
que amb el temps no es desfà
ni es dissol l'amistat.
Vam fer l'avui d'ahir
i el demà de projectes,
entre roques, bolets,
tiges amb la disfressa
de verdoses, fruiteres
fulles. Cada segon
amb un nítid somriure
decorant-nos els ulls,
que es revolten i desfan
la condemna de Cronos.

Ombra de pensament

2009-11-24T11:04:00.000-08:00

Avui, llegint-te
perfilo els pensaments dels altres,
l'ombra dels pensaments dels altres
o potser res que s'hi assembli;
em sembla creure però que entenc
com em van veure.
Caricatura de mi que era jo,
allò que vaig mostrar-los;
qui sap què van veure.

Convidada inoportuna

2009-11-21T10:40:00.000-08:00

Vam perdre pel camí la senzillesa,
i la boirina va instal·lar-se
com convidada inoportuna
enmig de cada pas que fèiem.

Però fins i tot els núvols densos passen,
i aquells que saben que no en són, de benvinguts,
acaben travessant la porta, retornant-nos
el sol, la pau, la claredat dels gestos.

Vam perdre pel camí la senzillesa
o són els núvols que no ens la deixaven veure?
Les formes suaus dels arbres,

aquells perfils de pedres, els peus
de les muntanyes a dos passos.
La boira baixa inunda la mirada i marxa.

La por

2009-11-08T11:52:00.000-08:00

Amb la disfressa surt confusa
d’un carnaval atemporal.
No tinc motius per témer:
queda’t a casa, que em fas mal.

Després del núvol

2009-11-06T10:26:00.000-08:00

El passat se’m va desfer a la galta,
i, lluny dels núvols, el present
va prendre forma.

Segon elogi al cabreig

2009-10-25T13:35:00.000-07:00

Enfadar-se:
reprendre forces,
saber quins són els límits,
per on no es vol passar.
Enfadar-se:
Saber dir prou, no és això,
i no deixar la portaria buida
en un penal.
Enfadar-se:
estar sencera
Però riu després,
si no, fa mal.

2009-10-24T03:59:00.000-07:00

Al capdavall, el passat és una màscara per protegir l'aformitat del present que es conforma mentre vas mesurant l'escalf dels somnis.

El somriure d'una llàgrima

2009-10-20T13:02:00.000-07:00

Quan plou, els núvols,

obrint els dits, obliden

allò que no els serveix.

Paradoxa II

2009-10-20T12:39:00.000-07:00

Aquestes llàgrimes

que avui no mostres,

t'empasses amb saliva

i dosis d'amargor,

no et fan més forta.

Caminant

2009-10-03T10:03:00.001-07:00

No et vull trobar sense banderes,

ni amb paraules desdibuixades

ni somriures bruts.

Vull tenir la certesa

de la claredat dels teus passos,

la força de la teva empenta,

la calidesa de les teves mans.

No

2009-09-26T15:30:00.000-07:00

Maldava perquè em diguessis
el mot que escric, irremediablement,
amb el gest d'afrimació
més digne cap a mi mateixa.

2009-09-23T08:57:00.000-07:00

Potser és cert que ens han robat

la lluita a cops de cotó fluix.

Potser és cert que amb teranyines,

enreden el camí clar

No afrontem cap arma,

no moren els nostres fills,

no patim per una vida

que no tenim penjant d'un fil.

Potser és cert que ens han robat

la lluita a cops de cotó fluix.

Potser és mantenir la lluita,

en ombres de benestar,

aquella utopia que ens pot fer caminar.

Lluitar per no sentir-se inútil,

lluitar per mantenir el cap clar,

lluitar per un somriure

que ens ajudi a transformar.

Potser és mantenir la lluita

en ombres de benestar,

aquella utopia que ens pot fer caminar.

2009-08-29T04:24:00.000-07:00

De mica en mica,

amb terra, fang, paraules

es redibuixa la mirada de qui aprèn

d'aquell ahir que no és tot seu,

i així absorveix la vida de la saba

vessada que li mulla els peus.

I quan arribi el dia

2009-07-23T03:36:00.000-07:00

I quan arribi el dia,

el cos retornarà a la terra

amb la mirada buida.

Els ocells recolliran el fruit

de les vivències nostres

desfetes ja a la terra

Recolliran el fruit els arbres

de tot allò explicat

pels nius de les orenetes.

I així, retornarem als nostres,

fets ja, tan sols, o almenys,

de les seves paraules.

Darrer encenall.

2009-07-07T11:04:00.000-07:00

Des que et vaig veure com a fugida

que no tronava a apropar-te els ulls.

I ara ho faig per dir-te que no t’esperis

que fugi del darrer encenall.

Seré jo qui portarà el ritme,

o aquells a qui cediré el pas,

però no seràs tu aquella qui em guiï,

qui ets tu, sinó un engany?

No existeixes, ni amb vestits negres,

ni amb dalles ni destrals,

no existeixes, sóc només vida.

I la vida té caducitat.

Però tu no ets cap màscara fixa,

ni cap data inamovible,

i no em fa por el final,

si he viscut, i em sento plena,

faré joiosa l’últim ball.

I si em sorprèn el tro abans d’hora,

Sorpresa! La vida era el regal.

Elogi a l'STOP

2009-07-07T08:27:00.000-07:00

Abans et creia que eres un limitador de tot. Paraula infernal que frenava l’impuls, l’avenç, la improvisació. Creia que eres una barrera ferma, que tan sols servies per aixafar projectes, però avui t’he escoltat com paraula dolça, d’algú que em deia que corria massa, que l’escoltés, que corria massa, que necessitava que parés. I t’he entès per primer cop, com una oportunitat per la revolta, STOP, que parin els primers, que se situïn els últims, i escoltin, i escoltin. STOP, que parin de parlar, aquells que s’emboliquen amb paraules, monòlegs eterns, soliloquis individuals, que callin i escoltin, i escoltin. STOP no veus que vas tot sol, no és que siguis qui més corre, sinó que els altres escolten, s’adapten al pas de tots, para, frena, i detura la cursa, que no vas sol, que ho hem de fer tots. POTS

Des-concert

2009-06-12T14:16:00.000-07:00

Les corxeres, les negres, les garrapatees, les semicorxeres, les blanques, les fuses, els sincopes, els titis, els silencis breus de respiració fugaç, les paraules ritmades que aleatòries xocaven entre elles i amb el meu cap, semblen tenir pressa per ordenar-se i reescriure els records d'una forma tranquil·la. Feia tant temps, però que esperaven poder-se organitzar, que la revolta està sent frenètica, com tot de metros intentant arribar als mil extrems de la ciutat i al nucli d'aquesta. És tant ràpid tot, que els moviments de les paraules m'exalten i sento un sefreig silenciós dins del meu cap. La vida no està feta de silencis. És impossible deturar les paraules, i només ens queda la possibilitat d'aprendre a ballar amb elles. A cops, serem nosaltres aquells qui portarem la veu cantant, però a vegades es revoltaran i voldran fer la seva. Com ara, que volen ordenar-se, després de tant temps de desconcert. Per sort, tenen els dics fets i segueixen el rumb de l'aigua. Ha valgut la pena la suor degotada en fer els sots, ha valgut la pena aprendre a ser lliure amb les paraules

Silenci

2009-04-04T18:46:00.000-07:00

Hi ha silencis fets de marbre i sal,
i d’altres, com aquell, bastits d’impacte,
com quan l’onada forta de la mar
fa del teu cos, pilota, i juga en platges.

Aquells moments en què no sents el mal
perquè ets enmig del remolí i la natja
rellisca amunt i avall mentre es debat,
arena, escuma, marejada encara

Després de la lectura dels cants òrfics
li va besar la mà per les ajudes
rebudes quan anaven mal els ordis.

Però tu em beses per youtubes i googles,
i aquest silenci de després m’és sòrdid
si us deixo anar als ordinadors com mules.

Preludi insular

2009-04-01T05:13:00.000-07:00

L’arena encercla, espia, els peus
de tres estranys a la vesprada.
De tant en tant, els més menuts
s’enlairen de la sorra i no la toquen
(quan marquen el quart temps del vell compàs:
els tres passets i el salt).
Després, en plena nit, quan dormi el nen,
celebraran la vida, i els nou mesos
transcorreran volant, refent els plans
un cop allà, a la ciutat de sempre,
enllà del mar, prop l’arxipèlag de l’eixampla dreta.
En plena matinada, un cotxe surt i va
en contra direcció per evitar
que no nasqués a quatre rodes
al mig del mes de maig,
en el sisè endemà que Galileu
es desvestís de la condemna
per instruccions papals
(potser és per això que sempre he estat a punt per dir que no
i he confiat que el temps té els seus processos).
I aquest estiu, que el nen que feia salitrons,
serà la mà que sostindrà la nena,
nascuda fa amb prou feines l’any,
per fi hi podré anar,
allà d’on vaig tornar sense arribar-hi.
Però sé que aquest paisatge que veuré
seran les ruïnes d’altres costes
que estaven menys tocades pels diners.
No sé ben bé si un dia,
retornaré a aquest pre-origen,
sent jo qui aculli al ventre
aquell minúscul pre-infant,
mentre passegi per l’arena
qui sap si convertida en asfalt.
Si succeeix així, tinc la certesa
que seguiré amb afany la tradició
de no posar Menorca al nen.

2009-03-29T12:54:00.000-07:00

Avui, el teu aniversari és teu
encara que no bufis les espelmes.
El desenredo de discursos màgics,
de grans gradiloqüències tan abstractes
que fan fugir la teva senzillesa,
i la releguen a l’oblit o l’enalteixen massa.
Avui, el teu aniversari és teu.

Torno al mapa.

2009-03-01T15:22:00.000-08:00

He vist tan grans les coses,
que les petites bales em semblaven móns,
i creia que pel fet d'haver caigut
les grans muntanyes s’esberlaven.
Només sóc jo qui té els genolls pelats,
almenys a causa de la meva relliscada.
I torno al mapa i veig que tot segueix igual,
que es redueix el pes dels mots,
que escullo jo si vull continuar
virar cap una direcció llunyana,
o simplement anar integrant
allò de positiu que havia vist
moments abans de perdre l’equilibri
jugant amb les paraules.

per Pepe Rubianes

2009-03-01T05:13:00.001-08:00

Diré cinc tacos en memòria teva,
maleiré l’església, la monarquia, la dreta.
Amb mímica diré on es poden posar el què,
i mentre invoco la vehemència
amb la qual omplies l’escenari,
et sé del tot irrepetible,
i dic cinc tacos en memòria teva

La picardia de Mr. Patato.

2009-03-01T01:39:00.000-08:00

Estimat,

Cada dia em costa més ficar-me al llit amb tu. Però no sé si tinc dret a queixar-me. De fet, quan vas proposar-me el matrimoni, com a solució ràpida als problemes, no anaves tapat, ni emmascarat, sinó a cara descoberta. Vaig acceptar els pactes, però ara, cada vegada, em molesten més la teva baixa estatura i la calvície arrodonida del teu cap, per no parlar dels bigotis. Quina angúnia que em fan quan em petoneges la cuixa... Tu vas dir-m’ho: Vine amb mi i et faré gran. Era molt jove per veure que realment era jo qui t’alimentava. Vine amb mi i et faré gran. Al cap de poc temps, ja vaig adonar-me que m’enganyaves, que era jo qui feia que tu t’engreixessis. En sentit figurat, és clar, perquè si realment el teu pes hagués augmentat, t’haguessis assemblat al míster patato; i llavors sí que el nostre matrimoni hagués estat insalvable.

Tu te n’adonaves que cada vegada em costava més anar a la una amb tu. Com diuen a les pel·lícules, no sabies massa bé on eren les coses. Però un pacte és un pacte, deies. L’havíem fet vitalici, no fins a la fi d’un dels dos, sinó fins a la mort dels dos. Em demanaves que resistís. Però no et calia demanar-m’ho, perquè, ho sabíem bé, el Papa no hagués permès el nostre divorci. Un dia, simulant consideració cap a mi, vas demanar-me quant m’havia costat fer la feina. Jo sempre feia la feina. Érem al llit quan, després de dir-te el què, vas agafar la cartera amb els bitllets que tant t’agradaven. En donar-me’ls, va quedar-me el dubte de si em pagaves la feina que havia fet, o la que havia de fer ara. Però no vaig dir res. Ni aquell dia, ni cap altre. No havien estat els diners el que m’havien convertit en la puta dels teus desitjos, sinó la meva joventut i la teva picardia.

Una nit, quan ja se t’acabaven els dies, vas donar-me més diners dels que normalment em pagaves, però no més del compte. Vas dir-me que tenies por que, sense tu, em fessin mal, perquè havies vist que havíem dut les coses fins a un límit insostenible. No vull renunciar al nostre projecte, deies. Vull que em siguis fidel, però sé que sola no podràs viure. Així que, sisplau, abans que em mori, opera’t el cos, camufla les teves formes, i torna’t a casar amb qui jo et digui. Altres voldran temptar el teu cos, però per molt que t’estirin, mantén-te fidel a qui jo et diré. Pensa que estar amb ell és estar amb la meva persona, encara que jo ja no visqui, encara que fins i tot m’oblidis. I tot va anar com havies previst. Al cap de poc de morir-te, van anunciar el meu retorn, però no van trobar-me. Jo ja no era jo. Jo ja era l’esposa d’un altre. Un altre una mica més alt que tu, tampoc amb gaire cabell, i tant patata com tu a l’hora de llegir poemes d’amor. No sé si no tinc més feina que abans, però no em paguen els meus serveis, també porto més la veu cantant. Com et deia, però, cada vegada em costa més ficar-me al llit amb tu, perquè hi ha tants altres que em voldrien si sabessin qui sóc, que se’m fa minso el preu d’una corona. Potser d’aquí un temps, quan el meu nou marit mori, tornaré a fer la competència a la Cher, m’infiltraré a la vida d’algú, i sense deixar de ser fidel al teu projecte, el faré una mica meu, l’adaptaré a la realitat que vull sotmetre, per fer-la meva subtilment, anul·lar-los el pensament i erigir-me com el que sóc.

Sempre teva,
Dictadura.

Educació (I)

2009-02-22T12:25:00.000-08:00

"L'educació és un dret universal irrenunsiable, no una obligació. Quan es converteix en una imposició, malament anem".

Trànsfuga

2009-02-19T05:59:00.000-08:00

Perquè em cal avui pensar
en altres cossos que m'empapin,
sortir de la magritud del record
de l'agonia de la soledat
que mor per no poder acabar
amb el batec que l'alimenta,
desitjo desviar el meu cant
cap a desconegudes terres.
Feliç, la soledat tot somrient
acaba silenciant-se i assumint
que sempre havia desitjat
ser trànsfuga d'identitats perennes

2009-01-22T16:43:00.000-08:00

Gosa poder ser un constant esdevenir, el constant esdevenir que tu gosis poder triar.

Paradoxa (I)

2009-01-18T16:57:00.000-08:00

He trobat les ulleres,
veig la foscor més clara.

Microrelats

2008-12-13T02:08:00.000-08:00

Enterrament
A la porta del cementiri, el conductor va dir: - Era un cotxe molt valent, anava per on volia.

Segrest.
El temps va demanar-li, a canvi d'inspiració, un canvi de vida.

El dinosaure.
El dinosaure va dormir-se d'avorriment perquè ningú no volia despertar-se.

Eclipse(I)
El sol va decidir que, de tant en tant, faria campana.

Eclipse(II)
El sol i la lluna, de tant en tant, es disputen el protagonisme dels cels. A vegades, empaten.

Eclipse (III)
Eren com el sol i la lluna: rarament es trobaven.

Bruixa
No li agradava el color negre i havia nascut calva, i va acabar-se suïcidant tirant-se de l'escombra.

Aung San Suu Kyi
Hagués anat a comprar pa, si no hagués estat en arrest domiciliari.

Mircrorelat incomprensible
Na ud let sit pros tas pet set. Jis lae tiss groa gteosps. taisesgerists.

Microrelat autista
L'escriptor el cridava per esciure'l, però ell s'entrentenia absent distraient-se amb els números de les pàgines.

Microrelat luxuriós
C (xx,xy)= XXX

Microrelat amb aires de grandesa
Un microrelat va dir en veu alta: Mireu-me sóc una novel·la. I una taca de cafè va menjar-se'l.

Elogi al cabreig.

2008-12-07T04:16:00.000-08:00

T'he negat més de tres cops, i el gall encara no ha cantat. Però m'esgarrapes amb una febre que no sé controlar. N'estic farta, tipa de dissimular-te. Formes part de mi. I sí, estic emprenyada. I benvingut siguis, cabreig, encara que només siguis una forma violenta de protegir-me les espatlles, de dir que aquest tros de terra és meu, que a la merda els enganys de les èpoques passades. T'elogio si passes amb el temps, si no te'm quedes enganxat com una calcomania que es podreix al braç, si tan sols ets un crit que m'ajuda a veure la necessitat de trobar noves maneres de fer les coses.

boig

2008-12-06T11:27:00.000-08:00

incomprensibleiestranydesdefora sensecaplògicaparentcomunllum fosisenseafany d'arreglar-se. senzillament llunyà a tot malgrat l'impuls frenètic d'apropart'hi.fa malalsulls veure i no entendre què es diu? encaramés veure com els altres s ' a l l u n y e n detu. Boig? què és un boig? per mi un autèntic desconegut a la lògica del qual encara no m'hi he sabut mirar.

Confinaça

2008-11-29T01:02:00.000-08:00

Només es pot intercanviar confiança per confiança

Che Guevara (?)

M'acompanyes des de fa temps,
i ens endinsem en boscos per desfer
els embolics de plantes mal cuidades,
enredades per l'oblit del temps.
Si caic en sots, em tranquil·litzes,
m'ajudes a sortir-ne,
o em dónes eines perquè ho faci jo.
I ara m'agreeixes que confiï en tu?
Confiar en tu és confiar en mi,
en les capacitats per transformar,
en les capacitats d' aprendre a viure.
Anem plegades: i creu-me, sé
que jo confio en tu en la mesura
en què confies prou en mi.
Si no ho veiés, me n'aniria.
Però segueixo aquí,
i t'acompanyo.

Treset descompensat

2008-11-27T07:47:00.000-08:00

Músic 1: amb l'oboè metalitzo la gent que passa, i els miro amb recança quan passegen, sense ni tan sols mirar-me.

Músic 2: vinc de classe i estic cansada, avui les cordes no estaven afinades i m'ha costat dur-les a lloc. Vull arribar a casa, i descansar de la jornada, l'institut és un pal.

Músic 3: darrera al vidre hi ha tot de gent, vull entrar amb ells, i fugir del fred. No em deixen entrar, i els miro amb una barreja d'odi i tristesa desesperada, de qui no se sent acollit enlloc, de qui és rebutjat amb deix de llàstima i repugnància. Sóc músic.

L'altra Aung San Suu Kyi

2008-11-21T04:53:00.000-08:00

La teva aparició a la pel·lícula
és minsa, gens supèrfula,
i girebé anecdòtica.
No dius cap mot,
però aquell silenci,
aquella força,
se t'han endut.
Desitges entrar a Birmània,
lluitar amb qui vas intererpetar.
No tots els grans actors de Hollywood
serien prou valents
per aixugar-se el maquillatge
i anar cap a Rangun.

Parlaré de tu

2008-11-19T17:12:00.000-08:00

Parlaré de tu
amb una rosa als dits,
traient la comicitat
del teu compromís.
Parlaré de tu,
parlaré de mi,
perquè mentre et miro
canvio, m'escric.

Elogi a la traducció

2008-11-18T12:07:00.000-08:00

Racons plens de poesia
destellen de la teva prosa
que sé que aviat podré
llegir en català.
La civilisation, ma mére,
sense entendre'l gaire
va acaronar-me tant,
que la mirada encisadora
del fill que veu com creix
qui el va dur al ventre i péixer,
floreix, en forma de paraules,
com un record, als meus dits.

Poema interromput per indigestió.

2008-11-17T13:24:00.000-08:00

Deixa que el temps reposi
com una fulla a mig camí.
L'escletxa està tancada,
i no cauràs a ahir.
Si torna com arena,
beu-te'n només l'encís,
i balla amb vents trapelles,
ja no et podran ferir.
(m'està quedant molt cursi,
ho penjo per complir,
els que no feu el màster,
no us enfadeu amb mi.
Hi ha dies en què escriure,
ve molt de gust, però així,
reprodueixo els vòmits
que no vaig digerir.
Però ara no els observo,
em brollen tots dels dits,
en forma de paraules,
que no he pogut pair.
Em vaig a fer unes herbes,
que curro pel matí,
i he d'anar a Terrassa,
i no em vull adormir).

per Laura Herts

2008-11-16T13:50:00.001-08:00

Tan sols un gestos,
unes mirades,
poques paraules.
El públic tot
a la butxaca.
La força clown,
des de la teva
pell
fins a la meva
carn.
Retrates còmicament
caricatures
que descarrilen
estereotips,
i prototips
de vides febles
que ja tenim
del tot endins.
La força del clown,
des de la teva
pell
fins a la meva
carn.
Res no s'escapa
de la mirada
amb la que tendre
ridiculitzes,
deconstrueixes,
tot permetent-nos
imaginar
La força del clown,
des de la teva
pell
fins a la meva
carn

Paisatge denigrant

2008-11-15T18:39:00.000-08:00

Un carrer i l'asfalt humit,
amb reductes d'alcohol, menjar,
fa oblidar la campanya aquella...
Barcelona que neta!
Barcelona que trista!
Barcelona fas pena!
El paisatge, només resulta
ser la punta d'un iceberg.
Visqui sempre el progrés!

Penjada a la xarxa

2008-11-13T10:23:00.000-08:00

Destesto quan l'ordinador
després d'escriure un mail que no he enviat
se'm penja, i el perdo.
Vol dir tornar a resseguir els indrets
pels quals ja ha passat la paraula.
Alguns moments, però, voldria
que les paraules circulessin ràpides,
per no quedar-me jo penjada
a xarxes d'emoció que em paral·litzen.
Voldria reiniciar el sistema
i així poder partir de zero,
qui sap si esbossant un lleu somriure.

On són els clowns?

2008-11-12T16:38:00.001-08:00

Es dilueixen sals,
imperceptiblement,
entre l'escalf de les mirades.
Durant tant temps
he somiat fervent
sentir-me part d'un grup com sou vosaltres.
Amb els somriures, les rialles, transformem
els versos grisos, en clarianes.
Es poden emboirar els ulls,
però mai no deixarem pensir l'esguard.
D'arrel, de ben endins,
re-sis-ti-rem.
No és fàcil, ho sabem,
allò que sembla més senzill.
I el nas que avui no duc
em torna en forma de bufada.
On són els clowns? On són els clowns?
El clown sóc jo, què coi,
si sóc amb tots vosaltres.

Provant sort amb els mots

2008-11-11T23:20:00.000-08:00

Com cada dia, des que ens van conèixer i vens quan et toca, t'ensenyo una foto i et faig l'eterna pregunta "què és això?". Cada vegada és una imatge diferent, i així vas familiaritzant-te amb aquesta llengüa que amb prou feines entens. A vegades t'emboliques, com avui, i proves sort amb les vocals: "caca", "quiqui" i no saps ben bé què dius quan intentes recordar que aquella fruita de la tardor és un caqui.

L'ofici del zzzz

2008-11-10T14:23:00.000-08:00

a la Bruna, per donar-me l'oportunitat d'imaginar-me una idea

Aquell dia, li tocava a ella ser la protagonista de la classe. Ho havia estat esperant tot el trismestre, des que van dir-li que la programació del curs l'incloïa. Estava nerviosa, i l'únic que volia fer, era distreure's perquè el dia passés més de pressa. Amb prou feines ho aconseguia, tot i que jugava amb els altres companys de pàgina. Sí, era un dibuix d'un llibre il·lustrat. Era del tot insòlit que un personatge com ella, una pilota de platja, fos protagonista d'una classe de màster. Comptava enrera per tal de fer precipitar el temps. Les hores, els minuts... però no va arribar a comptar els darrers segons, perquè es va adormir després de desinflar-se d'avorriment, projectada a la pissarra.

Tu jugues a sorprendre'ns

2008-11-09T11:06:00.000-08:00

Has remat entre els mots que t'eren
estranys, i n'has sabut edificar
primeres petjades amb la llengua.
-Anna, juguem?
Tu jugues a sorprendre'ns.
I ja és una anècdota el lloc d'on vens,
si ets aquí, i, per què no,
correm pels passadissos,
i rius, trapellea, i xerres,
i tires cotxes i en fas fileres,
i fas ganyotes en tastar gasosa,
abans de demanar-ne més.
Espero que no et sentis dir
estrany a casa teva,
que no deixis de preguntar-me
-Anna, juguem?

Beneit o Beneït?

2008-11-07T11:41:00.001-08:00

a Dahl

"La persona que vol ser escriptor és un beneit. L'única compensació és que té tota la llibertat. No té més amo que el seu propi esperit, i és per això que es fa escriptor, n'estic segur." Roald Dahl, escriptor anglès (1916-1990)

És beneit o beneït qui es vol dedicar a escriure? Si l'única recompensa que té és tota la llibertat, no és aquest un guany envejable? Clar que també és un beneit per mil altres coses. Crec que a partir d'ara, quan agafi un llapis, un boli, o encengui l'ordinador, pensaré si em sento beneita o beneïda, i segons com, me n'aniré a dormir o obriré un cava. (Tu, sigui com sigui, clica a sobre del títol).

Nit incerta

2008-11-03T13:23:00.000-08:00

a l'avi Esteve

Cau la nit i el fred li congela els ossos,
quan el ciment s'infiltra als porus
i el sot,on al matí rellisquen
monopatins amb nens a sobre:
esdevé cova aquell vespre.
No borden ni tan sols els cotxes.
La nit va ser incerta:
Un home s'apropa amb un sac
ja buit de quilos de patates,
em trec les sabates que em feien caure
i corro i escalo fins a enganxar-m'hi.
I l'avi, en Jordi i l'home aquell estiren.
I surto de l'exili de trapella:
no t'hi fiquis, deien, que no podràs sortir-ne!
Si ell s'hi ha tirat, jo també.
La gent es preguntava:
-Què ha passat?
-Un gos que ha caigut en un forat.
-Pobret, anem-lo a ajudar.
Un home ha portat un sac
ja buit de quilos de patates.

Nit com petroli

2008-11-02T09:43:00.000-08:00

Ara
quan sembla que somriu l’aurora
veig més densa la nit.
Esdevé petroli de records
surant al mar.
Lenta,
la neteja es du a terme
amb les mans.
M’ajuden.
Costa.
Ella cedeix i no cedeix.
Infatigable em recorda
l’empremta estranya que em pertany:
L’alteritat inassumible
que és massa a prop per ser tu,
i encara massa lluny per ser jo

Sóc

2008-10-31T13:30:00.001-07:00

Sóc
Sóc un arbre
Sóc un arbre que camina
Sóc un arbre que camina i bufa.

Escolta-ho vent!
Sóc un arbre que camina i bufa!

No goso.

2008-10-23T03:01:00.001-07:00

Veig les teves sabates
i no goso provar-me-les,
senzillament espero
no haver de viure mai
com tu. I sóc covarda,
no goso apropar-me,
i et miro en el silenci
de la nit sorda, urbana,
només a cua d'ull:

(la pluja em fa anar ràpid
o sóc jo que fujo ràpid
de pensament i reflexions?).

A casa em posaré el pijama
m'acabaré el sopar,
i dormiré en un llit.
No goso apropar-me
als teus diaris,
als teus cartrons,
desitjo ser ben lluny de tu.

Però escric per dir que hi ets,
i que t'he vist
i que no goso.

Tampoc amb moscatell

2008-10-19T03:02:00.000-07:00

Feia temps que es preguntava perquè continuava fent aquella feina. I sempre responia amb la mateixa rapidesa, perquè he de sobreviure. No és que no li agradés fer de mestre. Ell gaudia ensenyant en l’època de la república, però ara, amb el règim assetjant-lo, les coses eren del tot diferents. Sabia d’escoles que seguien fent les classes en català, que es mostraven clandestinament desobedients. Però ell estava lligat de mans i peus. Una escola de capellans no és el millor indret per a parlar de certes coses. Va anar a casa seva, després de les classes del dia. I, debatent-se entre el neguit i la frustració, quan arriba, obre una ampolla de moscatell, i se’n serveix un got ben gros. L’anirà reompint sempre amb molta delicadesa. Mira els dos llibres que té a la prestatgeria i els porta a la taula. Obre el primer:
- Gènesi. Els orígens. La creació. Versicle 1: Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica, desordenada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. Uuuuu! Sóc el fantasma! Déu digué: - Que existeixi la llum. I la llum va existir. […] Déu digué: Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres Tatxan! Zas! Que les aigües de sota del cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents.[…]Que la terra produeixi vegetació. Supercalifragilisticespialidoso. I amb l’home, treballs manuals, bufadeta i ja està. M’agradaria explicar que venim del mico, la selecció natural, però no entra en el temari. I Déu digué: que es faci la llum. Preferiria dir-los als meus alumnes: No ho sé, ni m’importa. Però sí vinguem d’on vinguem, som aquí, aquest ha de ser el nostre punt de partida. Ser o no ser. És aquesta la qüestió?
Moments abans, havia aparegut al seu costat una dona amb un vestit blanc. No era l’esperit de la seva dona, que ja creia sopar fred dels cucs i prou. Era la Creació.
- Per què et costa tant d’admetre que Déu existeix, i que va fer-me tal i com sóc ara.
- Si dona, és clar, en set dies–. Darrera la Creació, apareix una altra dona, vestida amb pantalons negres i camisa vermella i molt peluda. És l’Evolució.
- Què és més sorprenent, que Déu ho creés tot tal i com és, en set dies, o l’evolució de l’home des del mico.
- Bé que s’assemblem.
- Això sí que és una bajanada.
- Per vosaltres tot és una bajanada.
- No t’equivoquis, nosaltres ens prenem les coses molt seriosament. Sinó, pregunta-ho a les bales.
- Això ja ho sé. Hi ha coses que us importen molt. Però les altres les considereu púrria, només perquè no són vostres. Les elimineu. O no en parleu. No deixeu que se’n parli. Que ningú no en digui res, no us preocupa. Ara, pobre de qui gosi revelar l’inconfessable.
- Els nois han de sortir rectes! Amb el cap clar i les idees fermes. No se’ls pot embrutar la ment amb estupideses perilloses.
- I per què no deixar que escullin ells què els sembla estúpid i què no?
- Quina obvietat. No tenen criteri.
- I vosaltres, quin criteri teniu?
- El del Pare.
- Caudillo por la grácia de dios.
- I per molt temps, així sigui.
- Controla els teus pensaments – es diu l’Evolució a ella mateixa- no diguis el que penses, encara que siguis a casa.

Tampoc amb moscatell, la borratxera no era dolça.

Fulla al gec

2008-10-18T10:17:00.000-07:00

A Joanot Martorell, per mostrar la debilitat dels guerrers

Vaig allunyar-me tant de mi,
que les ombres es desprenien,
salvatges, del meu cos de peter pan.
El meu anhel seguia anat
a la recerca del pirata,
però vaig haver de retornar
la fulla del punyal al gec
amb el que feia veure que guanyava
els indis, el manc que fuig del temps
i la tristesa impròpia de les fades.
De cap dels meus combats no havia
eixit il·lès, però als contes no hi surt mai
que el cavaller descansa i plora.

Descobrint-me/-te (mirant "Matar un rossinyol", de Harper Lee)

2008-10-14T15:53:00.000-07:00

Potser és el cop que et miro més distant, però entén-me, no és que et miri amb recança, sinó que he de trobar què dius de mi, al pas de les imatges. Començo a apuntar-ho a un paper, i m’adono que estic guixant la taula. Viatjo amb tu des del present cap al passat, i imagino el futur que vull per la meva mirada.

No recordo els anys que deuria tenir el primer cop que vaig trobar-me davant les teves paraules; aquella imatge del poble, la introducció que se m’emporta, que em submergeix i m’eleva en les paraules amb les que evoques la teva infantesa. De tant llunyana, la realitat que em presentes em sembla un somni. M’hi endinso, te me’n dus, i nedo entre els sons de la teva veu, però no recordo si ric, o entenc, o tan sols visc la teva història des de l’hipnosi. Sigui com sigui, caic, em desperto, quan arriba aquell tros que no entenc, quan el teu pare llença un got a l’home de pell negra que seu al banquet dels acusats. Ho fa dues vegades. No, ho fa una, perquè el segon cop, el presumpte culpable d’agressió física a una noia de pell blanca, diu que no pot agafar el got amb la mà esquerra –té el braç inutilitzat-; i jo no entenc que així es fa evident que no és culpable, perquè la noia té l’ull dret inflat. Em crida l’atenció l’ambient de l’escena: alguna cosa important està passant, és decisiva, però no ho caço. Hi ha tantes coses que se m’escapen; i tantes altres que em captiven sense adonar-me. M’agrada el rellotge de butxaca que t’ensenya el pare, i que diu que serà pel teu germà, que a tu et regalarà les arracades. I veig com t’estires al llit; el pare et tapa bé, fins al coll. I és llavors quan m’aixeco d’un bot del sofà, on també estava estirada, agafo el comandament a distància i rebobino. Torno a veure com el pare t’ensenya el rellotge, com parleu i paro just en aquell moment, quan t’estires. I m’estiro, a l’inrevés que abans, cara a cara amb tu. I sí, no m’ho crec, com si em mirés al mirall em veig a la pantalla. Aquesta similitud de rostres, em du a fixar-me en la teva actitud; en el rostre de quan t’enfades perquè et renyen; en com protestes perquè el teu germà et diu alguna cosa que no t’agrada; en aquella por valenta que fa que et superis quan no vols que et deixin enrere; en aquella vergonya del primer dia que et vas posar un vestit; en aquells comentaris fora d’hora, la cortesia inoportuna; i sobretot, allò que més envejo, perquè no ho reconec en mi i que no sé explicar si no és evocant el que percebo com la capacitat de fer que algú que va a alterar el seu comportament impulsat per l’odi, es retrobi a ell mateix, així com la mirada que li diu que, el millor que pot fer, és tornar-se’n a casa; o encara més, la capacitat d’acompanyar aquells que s’aventuren, per primer cop, a sortir de casa.

I ara, que et miro més distant que mai, no puc evitar sentir-me més propera a tu, per tot el que hi he vist, per tot el que descobreixo. Miro el meu rellotge de butxaca, si hagués estat el teu pare, t’hagués donat a tu el rellotge. Pots comptar-hi

DIGUES, VINDRÀS?

2008-10-11T15:05:00.000-07:00

(A Aung San Suu Kyi)

Digues, vindràs?
Vull veure’t tot rebent
el reconeixement
pel teu esforç preuat,
i convidar-te a fer
el més tranquil cafè
-o te, si ho prefereixes-,
fruint de les paraules
com dos senzills amics
des d’un silenci afable.

Només sentir-te, tan sols veure’t
enllà de les pantalles,
ben lluny de les estrelles;
saber sensiblement
que tu també existeixes.

Digues, vindràs?
No temis les tempestes,
que aquí no plou i el sol
escalfa nits i vespres.
Vull dur-te a passejar
per tota la contrada,
paisatges ordenats
aïllats de les catàstrofes
(si no les han causat
els homes que s’escanyen).

Digues, vindràs?
M’apropo a casa teva
i fem aquell cafè
-o te, si ho prefereixes-
al bar del teu carrer?Superaré aquells arbres
retuts per la ventada,
els enderrocs, les pedres.
Vindràs a fer el cafè?
M’apropo a casa teva.

Només sentir-te, tan sols veure’t
ençà de les tristeses
pel pas feixuc del Nargis;
saber sensiblement
que tu no defalleixes.

Només sentir-te, tan sols veure’t
a prop de casa teva.
Ai si poguessis....

Però des que et vaig conèixer,
no surts de casa teva,

i tu no defalleixes.

Trencament de rutina

2008-10-10T16:26:00.001-07:00

Generalment, acostumava a considerar que els instants aquells en què sortia de casa i anava al pàrquing, eren un indicador de com aniria la resta del dia. Fins que, un matí, només sortir de casa, gairebé trepitja una tifa de gos; dues passes més endavant, troba una llauna de cervesa buida; una mica més enllà, un paquet de clínex obert; a la cantonada, una altra tifa; i per acabar-ho d'arrodonir, l'úlitm raconet abans d'entrar al garatge, com a molt, a cinquanta metres de casa, feia una furtor insoportable. Va somriure pensant en la campanya de Barcelona neta, i va pensar que, tan malament, no li podien anar les coses.

Et fas amb les paraules

2008-10-09T23:49:00.000-07:00

Et fas amb les paraules
mestressa de la sang.
Que no t'espanti el vidre,
ni el marge del cristall.

112

2008-10-03T15:53:00.000-07:00

No sabia ben bé perquè, però n’estava segura: aquell dia seria diferent a tots els altres. Ho respirava a l’ambient. Aquí, al parc, tot està massa tranquil, sembla aquell silenci dels ocells quan s’aproxima una tempesta. Ho havia dit fluixet, a l’altra única dona de la brigada. Tot i que estava en una altra zona, es trucaven sovint, en aquelles hores mortes de servei. No pateixis, no passarà res, serà un dia més que passarà sense novetats a la nostra agenda. A vegades feien broma, els feia riure la visió que es tenia de la feina dels bombers: els dies lliures, les hores de relax, en les que podien jugar a ping-pong, o telefonar-se, sense ocupar les línies d’emergència. Les dues tenien molt clar que cap d’aquells que algun dia s’ha mofat de la seva feina, voldria ser a la seva pell a l’hora d’anar a socórrer alguna persona o a apagar un incendi.

La Maria somreia cada cop que rebia una trucada de l’Àngela, sabia que aquesta, a diferència d’ella, tenia el nervi viu i volia que cada dia fos d’acció, es moria per anar a salvar a tothom i rebre les felicitacions dels companys i dels necessitats. Sí, sobretot dels necessitats, se sentia tan bé esdevenint aquella espurna d’esperança en la foscor més absoluta, aquella gota d’aigua que no s’evapora, sinó que es rebel·lava contra el foc. Després, a casa, la tractarien d’heroïna. Mare, n’has salvat una altra! li dirien els nens, tirant confetti damunt dels cabells molls (sempre, en acabar la feina, es posava dins de l’aigua freda, perquè la gelor del raig l’activava de tal manera que la mantenia desperta, que deia ella, sempre a punt per a qualsevol cosa que passés).

L’Àngela pensava que la Maria no sentia devoció per la seva feina, i que preferia les jornades tranquil·les, a aquelles en les quals resultes ser un element clau per a la supervivència d’algú.
La conversa entre les dues dones, se li feia avorrida a l’Àngela. Trucava la Maria per desfogar-se, però en realitat l’única cosa que veritablement desitjava era haver-la d’interrompre dient Maria, sents l’alarma, ja era hora! I així ho feu al cap de deu minuts divagar pensant en les tres taronges. El soroll agut s’havia filtrat pels seus timpàs i li havia activat els nervis de tal manera que tot i agafar última el casc, va ser la primera a arribar al cotxe. Un cop van ser tots a bord, el conductor va encendre la sirena. Com li agradava a l’Àngela aquell soroll, anunciava que s’apropava un nou èxit! Cap on anem, Cristòfol? Li preguntava al conductor, que sempre deia que tan sols l’anomenessin Cris, perquè el seu hipònim català (Tòfol) encara li feia menys gràcia. S’està cremant un institut. L’Àngela sentia com li bullia la sang, com se li activaven els cinc sentits i ja sentia el confetti als seus cabells.

Una columna de fum apareixia entre els murs d’un edifici gris. Vinga, som-hi. Encara no s’ha aturat el cotxe quan l’Àngela salta, i corrent entra per la porta principal. On és l’emergència, crida. Segueix el rastre del fum i, en sortir al pati, veu que els seus companys, des de fora, agafant patates dels professors que estaven fent una costellada.

Diaris del carrer. Diari 2

2008-10-03T08:22:00.000-07:00

Estimat diari:

Què dimonis hi faig aquí? ¡Sóc l’únic blanc en aquest curs de llengua! Estic assegut a un racó de l’aula (si es que es pot anomenar així aquest caos), mirant el meu horari i pensant si de veritat serà aquest el lloc al que havia d’anar. Bé, entenc que a l’institut un coneix molts tipus de persones, per el que veig a aquest lloc no és exactament el que tenia en ment. El cas és que estic ficat en una aula plena de nois problemàtics que provenen dels pitjors barris. Em sento realment incòmode aquí amb tots aquests inadaptats: ni tan sols hi ha suficients seients. La meva professora, la senyoreta Gruwell, es jove i decidida, però aquest grup està fora de control i aposto que no aguantarà molt.

L’escola està buscant-se un problema posant a tots aquests tios en el mateix grup: és un desastre.

He esmorzat abans de la classe al pati, i he notat, igual que tot el món, que s’organitzava per separacions entre races. Cada una té la seva pròpia secció i ningú no es barreja. Tots, incloent-me a mi, esmorzen amb els de la seva classe. Hi ha una secció coneguda com “Beverly Hills” o “Disneylàndia” on els tios blancs i rics fan el dropo. Després hi ha el “Barri xino”, on hi ha els asiàtics. Un pot referir-se als hispans com “Barri Tijuana” o com “corre cap a la frontera”. La secció dels negres és coneguda com “El gueto”. Després, hi ha l’espectacle dels fiquis al centre del pati, reservat pels drogates, també anomenats “ionquis”, i els tios que se senten atrets pel rotllo gòtic. Pel que veig al meu voltant, és obvi que les divisions del pati continuen dins de l’aula.
Tots els meus amics són a l’altra banda del passadís, en el grup dels “alumnes distingits”. Allí quasi tots són blancs. Les úniques persones d’aquest grup per les quals un s’ha de preocupar són els tios realment populars i enrotllats que es creuen millors que la resta. Al marge d’això, em sentiria segur amb els que són com jo. Aquí dins, ja sé des d’ara que es tracta de la supervivència del més fort. Em limito esperar que em superin.

Tan punt quan sigui possible he de deixar aquest grup i anar al de l’altre costat del passadís, amb els meus amics. Quan soni el timbre, aniré a parlar amb la meva tutora i faré que em tregui d’aquí. Diré una mentida: insistiré en què hi va haver un error informàtic i que hauria de ser en el grup dels “alumnes distingits”, encara que sigui un desastre en llengua i tingui problemes d’aprenentatge.

Tant soroll és increïble. Només vull sortir d’aquí. Espero que el timbre soni aviat. No vull estar ni un minut més en aquesta aula. Si em quedo aquí podran succeir dues coses: o patiré un assalt o moriré d’avorriment.

Erin Gruwell i Freedom writers

(Trad. Anna Brasó)

El bon despertar

2008-10-03T07:59:00.000-07:00

Torno al port, on la família m'espera, vestits amb les robes que s'han pogut comprar amb els diners del darrer enviament. Estem feliços, contents, per fi he pogut tornar de la meva odissea per Europa. Torno a tenir la dona als braços i m'agrada despertar-me de bon matí quan em sacseja. Obro els ulls, i descobreixo que no és ella. Tres mossos d'esquadra em criden, en una llengua que no entenc; crec que volen que entri dins del seu cotxe.

L'alumna impossible

2008-10-02T01:07:00.000-07:00

Rarament la veia entrar a classe, i sempre amb aquell posat desganat de qui voldria ser a qualsevol altre lloc. No sabia què fer amb ella, sempre tan inexpressiva, tan llunyana i tan agressiva quan algú, que ella no volia, s’hi apropava. Ho havia de reconèixer, li havia agafat mania. I després de parlar amb el seu tutor, la va deixar per impossible. La seva assignatura va ser una de les tantes que no va aprovar. Va arribar a considerar-la la pitjor alumna. Al cap d’uns mesos, una companya li va explicar què li havia estat passant l’any anterior i va adonar-se de com s’assemblaven. Hagués volgut tornar enrera, a aquell dia que ella va entrar a l’aula plorant, nerviosa, emprenyada, aquell moment en què va pensar que el que menys necessitava era que la professora li preguntés què li passava, haver perdut la por a aproximar-s’hi, a reduir la distància i haver parlat amb ella, escoltar-la i descobrir-se. Hagués pogut acompanyar-la. Ella ho faria sempre, perquè mai no podria oblidar aquella alumna que li havia recordat per què, en el seu moment, havia escollit dedicar-se al que es dedicava.

Matar els ídols

2008-09-29T02:39:00.000-07:00

Tingues ídols i mata'ls. Si te'n surts, felicitats. Però si has de fracassar que sigui per culpa teva, i no per les lliçons de qualsevol pallasso que passava pel costat.

Salvador Sostres (1975)

A vegades, quan els ídols que hem enlairat al pedestal ens són inaccessibles, no ens resignem a no poder-nos-hi assemblar. I provem, un cop més, un altre salt, fins que ens partim la crisma. Llavors, només llavors, quan tornem a aprendre a caminar, podem mirar-los diferent, sense pretendre ser ells, buscant teixir un nosaltres, en la justa mesura de cadascú. Sense deixar que escullin ells, tenint prou força per dir NO, o NO ÉS AIXÒ EL QUE VULL, o d'altres coses per l'estil, amb les quals anar bastint allò que desitgem per a nosaltres. No cal matar-los a ells, tan sols canviar el nostre punt de mira; tornant-nos a construir, quan el que fem no funciona, com fan els pallassos (en sentit neutre), de fet. La frase de Sostres, però segueixo trobant-la molt bona.

extret de RodaMotsCada dia un mot

2008-09-27T10:04:00.000-07:00

cafarnaüm (m) Confusió, barreja desordenada.

[Etimologia -- Nom pres de la localitat de Galilea del mateix nom, vora el llac Tiberíades (en hebreu Kefar Nahum, 'vila de la consolació'). Jesús hi residí després d'haver deixat Natzaret, i fou el centre de la seva activitat apostòlica a Galilea.] [12 d'abril de 1918]

Les golfes boniques --penso-- són aquelles que tenen un aspecte de cafarnaüm caòtic i desordenat, plena d'andròmines malmenades, d'una esbravada malenconia. Aquestes golfes de casa són massa fredes.· Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)

Tenyeix de blau el temps

2008-09-26T10:58:00.000-07:00

Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l’aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d’aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa’t al cor

de les paraules.

Montserrat Abelló; Foc a les mans, 1990.